Ja vam parlar de la postura i l’agafada com els fonaments invisibles de cada tret. Avui hi tornem, però amb lupa: com és exactament aquest «triangle de pressió» que sosté la pistola, i per què uns mil·límetres de més o de menys al voltant de l’empunyadura poden decidir un tret alt-dreta que semblava injustificat.
La forma en V
L’agafada comença amb el polze separat de la resta dels dits, formant una V. L’arma s’hi encaixa profundament: la mà dominant ha d’omplir tot el buit de l’empunyadura, sense deixar-hi espais morts, i amb l’agafada tan alta com ho permeti l’arma. Un cop encaixada, es tanca fermament amb els dits del mig i anular, mentre el dit petit queda pràcticament passiu —no hi aporta força ni cal que hi intervingui.
El dit índex, totalment independent
Aquest és, potser, el detall que més sorprèn qui comença: el dit índex no ha de tocar l’empunyadura en cap punt. L’únic contacte que li correspon és amb el gallet. Si l’índex arriba a fer pressió sobre l’empunyadura mentre es prepara el tret, qualsevol moviment en accionar el disparador es transmetrà a tot el conjunt i desviarà l’arma —encara que la resta de l’agafada sigui perfecta.
El punt de subjecció triangular
La pressió no es reparteix de manera uniforme per tota la mà: es concentra en tres punts que formen un triangle al voltant del centre de gravetat de l’arma. Aquesta subjecció triangular aprofita la llei de la palanca per sostenir la pistola amb la mínima activitat muscular possible, cosa que estalvia energia i redueix l’arc de moviment natural del braç durant tota la sèrie —un factor que es nota especialment cap al final, quan la fatiga ja hi és present.
Errors habituals
L’error més freqüent és anar augmentant la pressió dels dits a mesura que avança la sèrie, buscant —sense adonar-se’n— una falsa sensació de control. L’efecte és el contrari: la mà es «crispa», apareix tremolor, i és habitual que els impactes es desviïn amunt i a la dreta. A més, aquest excés de pressió sol dificultar el moviment lliure del dit índex sobre el gallet, provocant un bloqueig just en el moment de disparar. La força d’agarrament ha de ser constant des del primer fins a l’últim tret de la sèrie —ni més ni menys— i proporcional a la duresa del disparador de cada arma.
Font: «Fundamentos de Tiro con Pistola Olímpica», Club de Tiro Alba (castellà).
Deixa un comentari