Un tret de pistola arriba a la diana en una fracció de segon, a una velocitat que cap ull humà pot seguir amb un telescopi des de la línia de tir. Durant dècades, això va significar córrer fins al blanc, mirar amb lupa i anotar la puntuació a mà. Avui, a la competició internacional, ho fa un sensor en menys d’un segon. Així és com funciona una diana electrònica.
Del paper al sensor: per què calia el canvi
Amb diana de paper, saber la puntuació exacta d’una sèrie exigia temps, personal a peu de blanc i, sovint, una discussió sobre si un impacte toca o no la línia d’una zona. En competicions amb desenes de tiradors i centenars de trets, aquest procés és lent i introdueix un marge d’error humà que una final olímpica no es pot permetre. La solució que ha adoptat el tir olímpic és substituir l’ull humà per sensors que detecten l’impacte i en calculen la posició de manera automàtica.
Tres maneres de «sentir» un tret
No totes les dianes electròniques detecten l’impacte de la mateixa manera. Hi ha, bàsicament, tres principis en ús:
- Detecció acústica: una matriu de micròfons registra el so que fa el projectil en travessar una cinta consumible de paper o cautxú que avança després de cada tret. El sistema també mesura la temperatura de la sala, perquè la velocitat del so varia amb ella i això podria desviar el càlcul si no es corregeix.
- Detecció òptica: sistemes com el Sius Laserscore utilitzen tres feixos làser infraroigs per localitzar l’impacte amb una precisió de pocs centèsims de mil·límetre. Com que no tenen peces mòbils, pràcticament no requereixen manteniment.
- Detecció piezoelèctrica: plaques amb sensors que mesuren directament la vibració de l’impacte sobre la superfície del blanc.
En qualsevol dels tres casos, el sistema calcula la posició exacta per triangulació i envia la puntuació a una pantalla, pràcticament en temps real, tant per al tirador com per al públic o la retransmissió.
Per què l’ISSF no deixa entrar qualsevol sistema
Perquè una diana electrònica pugui utilitzar-se en una Copa del Món, un Campionat del Món o uns Jocs Olímpics, no n’hi ha prou amb que funcioni: l’ISSF (la Federació Internacional de Tir Olímpic) exigeix un procés de certificació en tres fases:
- Fase 1: es verifica el funcionament i la precisió del propi blanc.
- Fase 2: es prova el sistema en condicions reals de competició.
- Fase 3: s’integra el programari amb el servei de resultats de l’ISSF i amb els sistemes de retransmissió.
Aquesta exigència explica per què, durant anys, un únic fabricant (Sius Ascor) va dominar pràcticament en solitari les competicions classificatòries olímpiques, i per què l’ISSF va anunciar el 2022 que reobriria el programa de certificació a altres fabricants.
Què hi guanya el tirador
Més enllà de l’espectacle per al públic, la diana electrònica aporta un avantatge directe a l’entrenament: retroalimentació immediata i objectiva. Un tirador que entrena amb diana electrònica veu al moment si una correcció de postura, d’agafada o de control del gallet ha millorat realment l’agrupament, sense esperar a baixar fins al blanc ni dependre d’una lupa. És la mateixa lògica que hi ha darrere d’eines com el SCATT: com més ràpid arriba la informació, més ràpid es pot corregir.
Font: article «Electronic scoring system», Viquipèdia (anglès), basat en especificacions de fabricants com Sius Ascor i en la normativa de certificació de l’ISSF. Enllaç: en.wikipedia.org/wiki/Electronic_scoring_system.
👉 Article complet al bloc del club: https://tirolimpictortosa.cat/el-tir-olimpic/
Deixa un comentari