Durant els Jocs Olímpics de París 2024, dues imatges de la final de pistola d’aire 10 metres es van fer virals arreu del món. D’una banda, el turc Yusuf Dikeç, disparant amb una mà a la butxaca, sense ulleres especials ni cap protecció a l’ull no dominant, amb un posat tan relaxat que la premsa el va batejar com «l’home més genial dels Jocs». De l’altra, la sud-coreana Kim Ye-ji, medalla de plata, amb unes ulleres de muntura esportiva i un pedaç negre tapant-li un ull. Dues imatges, dos estils, un mateix resultat: la medalla. I una pregunta que molta gent es va fer per primera vegada: per què alguns tiradors porten un equip ocular tan particular?
Un pedaç per a l’ull que no dispara
La peça negra i quadrada que es veu a les ulleres de molts tiradors es diu tapaull (en anglès, blinder). La seva funció no és estètica: cobreix l’ull no dominant perquè el tirador no l’hagi d’entretancar per evitar la doble visió.
Entretancar un ull sembla un gest innocu, però repetit sèrie rere sèrie provoca tensió muscular a la cara i fatiga ocular que acaba afectant la concentració i l’estabilitat. Amb el tapaull, el tirador pot mantenir els dos ulls oberts i relaxats, apuntant només amb l’ull dominant, sense l’esforç constant de «tancar» l’altre.
El diafragma d’iris: la mateixa idea que una càmera de fotos
L’altra peça característica és una rodona, ajustable, que alguns tiradors porten davant de l’ull dominant: el diafragma d’iris (iris aperture, en anglès). Funciona exactament com el diafragma d’una càmera fotogràfica: en reduir el diàmetre de l’obertura per on es veu, augmenta la profunditat de camp.
A la pràctica, això vol dir que l’alça, la mira i la diana es poden veure amb més nitidesa simultània, tot i que estiguin a distàncies diferents. És el mateix efecte que quan es mira a través d’un forat petit fet amb les mans juntes: la imatge es veu més definida. Una obertura més petita redueix les aberracions òptiques i millora l’enfocament.
Els models mecànics d’aquest tipus de diafragma (com els del fabricant alemany Gehmann, habituals a pistola i rifle d’aire) es poden regular durant la mateixa competició, perquè la vista no és constant al llarg del dia: la fatiga i els canvis de llum de la instal·lació hi influeixen.
Fins on es pot arribar: ulleres sí, ajudes extres no
Els tiradors poden portar lents graduades, però només si formen part de les seves ulleres habituals: no es permeten ajudes òptiques addicionals més enllà d’això. La idea de fons és mantenir la igualtat de condicions entre competidors, perquè el que decideixi el resultat sigui l’entrenament i no l’equipament.
Per provar-ho sense gastar un euro
- Fes la prova del tapaull casolà: enganxa un tros de cinta adhesiva opaca a la part interior de l’ull no dominant de les teves ulleres de tir (o d’unes ulleres de sol velles) i dispara una sèrie. Compara la sensació de tensió facial amb una sèrie sense cinta.
- Observa quin ull tanques instintivament quan apuntes sense cap ajuda: sovint no coincideix amb la mà amb què dispares, com ja vam explicar en l’article sobre l’ull dominant.
- Abans d’invertir en un diafragma d’iris, parla-ho amb el teu entrenador o amb companys del club que ja l’utilitzin: no tots els tiradors el necessiten igual, i la graduació correcta depèn de cada ull.
Com amb tants altres aspectes del tir olímpic, l’equipament no substitueix l’entrenament: l’ajuda a treure’n tot el profit.
Font: Core77 (Rain Noe), «What are the Olympics Shooting Competitors Wearing On Their Faces», en anglès — core77.com; i Pret-A-Voir, «Olympic shooting glasses», en anglès — pretavoir.co.uk.
👉 Article complet al bloc del club: https://tirolimpictortosa.cat/el-tir-olimpic/
Deixa un comentari